Safari artístic per Sarrià

Entre els dies 5 i 7 de juny (de 2009), els artistes de Sarrià han obert per setena vegada les portes dels seus tallers al veïnat, per a mostrar-nos com treballen i què fan, ells i alguns companys d’altres barris als quals han convidat a exposar algunes de les seves creacions.
El dissabte al matí, vam visitar alguns tallers i, mentre admiràvem tantes coses belles, també vam poder gaudir de la tertúlia amb alguns artistes.

.

Un bust modelat amb argila per Sebastià Brau, a punt de ser enllestit per a fer-ne el motlle.

Al taller Proartis, al costat de diversos treballs representatius de la professionalitat d’unes restauradores excel·lents, ens van cridar l’atenció les escultures de Sebastià Brau, que transpiraven la sensibilitat màgica d’aquest jove artista. Tinc moltes ganes de seguir contemplant obres seves.
A l’Illa de l’Aire, em va complaure retrobar a les pintures de la Meritxell Munné alguns temes de la mitologia grega, amb els quals m’havia recreat en les meves classes del darrer quadrimestre.
També fou un plaer descansar els ulls de l’esperit en les icones de l’Almudena Suárez, al Carrer Ivorra.

Valeria Brancaforte.

Havent dinat, vaig continuar solet el safari i, entre taller i taller, vaig aprofitar també per a descobrir o redescobrir algunes de les obres d’art de temps passats que embelleixen els carrers i els jardins del nostre barri.
De tot el que vaig veure aquella tarda, em quedo especialment amb l’escultura de fusta del Nacho Bañares -i el procés minuciós del seu treball que mostrava en un audiovisual-, i amb els gravats de Maite Escofet i de Valeria Brancaforte. La Valeria no pot dissimular que procedeix de la pàtria de l’Art -Ah, Itàlia!- i que ha nascut en una illa -Sicília- que aplega un patrimoni artístic d’una varietat -i d’una qualitat- única al món.
.

“Dríade“, bronze de l’escultor Ricard Sala (1970), enmig de l’estany de la Vil·la Amèlia.

Entre tants tallers d’artistes vius, era inevitable -i moralment obligat- recordar que, anys enrere, el nostre barri va perdre un museu -el Museu Clarà-, en el qual es podia visitar el taller d’un dels millors escultors de Catalunya, i comprendre in situ el procés de creació de les seves obres. D’alguna forma, sento que el regal que ens fan els artistes dels nostres temps, amb aquests dies de portes obertes, ens compensa una mica per aquella malifeta del govern municipal de Barcelona, exponent de la manca de sensibilitat que té bona part de la classe política del nostre país.
Felicitats i agraïments, doncs, als organitzadors i als participants d’aquest esdeveniment, que, endemés, m’ha permès comprovar els efectes terapèutics d’un “safari artístic”.
.

“Ofèlia ofegada”, bronze de l’escultor Francisco López Hernández (1964), als jardins de la Vil·la Amèlia.

Un simi músic, en la façana neogòtica de Can Dauza, de l'arquitecte Enric Sagnier (1897) al Carrer d’en Jordà.

Detalls escultòrics de la façana de Can Dauza al Carrer Pedró de la Creu.

També és un plaer estètic descobrir els gats del nostre barri en els racons més insospitats.